INGMAR BERGMAN

Va néixer el 1918 a Uppsala (Suècia). Fou fill d'un pastor protestant en una llar
benestant, que li va inculcar els principis luterans que tan havien d'influir en el seu
cinema. Segon de tres germans, va passar bona part de la seva infantesa amb la seva
àvia a Uppsala -quan la seva família vivia ja a Estocolm- que fou la que el va introduir
al gust pel cinema. De jove va marxar de la llar famíliar per a estudiar batxillerat a
Estocolm i el 1934 va passar una llarga temporada a Berlín on fou fascinat pel nazisme
igual que son germà, un dels fundadors del partit nazi de Suècia. El 1936 va abandonar
la llar paterna per a anar a viure sol a Estocolm. Es va matricular a la universitat per a
estudiar Història i Literatura però els seus estudis es veuran entorpits per la seva
vocació teatral ja que dirigirà una companyia d'un casal de joves posant en escena
Strindberg -el seu autor preferit- Shakespeare i autors suecs contemporanis. També
feu d'actor però aviat ho va deixar per concentrar-se en la direcció. El 1939 va
aconseguir una feina d'apuntador al Teatre de la Reial Òpera d'Estocolm que més
tard li permetria ascendir fins a ajudant de direcció. Aleshores es va dedicar a
escriure teatre i una òpera, encara que més tard també escriuria contes i novel·les:
en conjunt una obra ingent que encara avui roman inèdita en molt bona part. També
en aquesta època coneix i treballa amb el director de cinema i escenògraf Ragnar
Hyltén-Cavallius. Aleshores esclatà la guerra i fou mobilitzat però aviat tornà a casa
a causa d'una úlcera. Anà a casa de la seva àvia i va tornar a escriure. El 1942 va
portar-ne una a escena i això el va donar a conèixer a Carl Anders Dymling,
aleshores director de la productoira Svensk Fimindustri que li proposa escriure i
repassar guions: l'Ingmar acceptà immediatament. Aleshores conegué al director
Gustav Molander a qui feu llegir un guió seu i que l'ajudà a convèncer a la productora
per a produir el film que acabaria sent dirigit per Alf Sjöberg: Hets (Tortura, 1944).
En acabar la guerra i descobrir-se l'horror de l'Holocaust es va distanciar dels nazis
i de la política agafant una actitud clarament crítica. Treballant per a la Svenskfilm,
li varen proposar, el 1942, la direcció del Teatre Municipal de Helsinborg que va
acceptar. Aleshores feia poc que s'havia casat amb la ballerina Else Fischer que a
l'any següent li donaria la seva primera filla. Finalment la Svensk li va produir la 
primera pel·lícula que va dirigir: Kris (1945) rebent l'ajuda del veterà director Victor
Sjöström i del muntador Oscar Rosander. Aviat conegué una amiga de la seva dona
amb la qual es va embolicar divorciant-se de la primera. La nova parella anà a 
Göteborg on Bergman havia aconseguit feina d'escenògraf. Mentres tant Kris fou
un fracàs que li impedí que la Svensk li produís cap més film. Els següents els faria
amb el productor Lorens Marmstedt i reflectirien una clara influència del cinema
francès del moment: Renoir, Carné, etc. El 1950 s'havia embolicat amb una nova
amant i aconseguia el segon divorci a la vegada que dirigia Sommarlek, el primer
film que ja el mostra amb un estil propi i definit. El 1953 va realitzar Sommaren 
med Monika protagonitzada per l'actriu Harriet Andersson que es convertiria en
la seva amant i protagonista de vuit pel·lícules més. Paral·lelament fou contractat 
pel Teatre Municipal de Malmö on va ser director artístic durant vuit anys. El 1958
va aconseguir fama internacional gràcies a tres films que havia presentat al festival de
Cannes en aquells anys: Sommarnattens leende (Sonrisas de una noche de verano,
1955), Det sjunde inseglet (El séptimo sello, 1956) i Smulltronstället (Fresas
salvajes, 1957) i l'any següent era nomenat director del Reial Teatre Dramàtic 
d'Estocolm. El 1959 es va casar amb una pianista i va començar a treballar per
a la nova televisió sueca. El 1971 va rebre el premi Irving Thalberg de l'Acadèmia 
de Hollywood per al conjunt de la seva carrera cinematogràfica i el mateix any va 
rebre el Lleó d'Or del festival de Venècia per al mateix concepte. El 1976 investigat 
per evasió d'impostos va tancar els seus estudis i va marxar a Alemanya on residí
durant vuit anys, al cap dels quals va tornar al seu país. El seu film Fanny och 
Alexander (Fanny i Alexander, 1982) va rebre tres Óscar de Hollywood. Bergman
va morir a Farö (Suècia) el 2007. Ha deixat també alguns assajos més o menys
autobiogràfics com Imatges o Llanterna màgica. El 1997 va obtenir la Palma d'Or
del festival de Cannes per Lamar och gör sig till. 
La seva obra cinematogràfica es va centrar en una sèrie de constants temàtiques que
el varen distingir dels seus col·legues d'arreu: l'existència de Déu, la mort, la joventut,
el paper de la dona, la fe, la traïció, la malaltia psicològica, etc. En bona part va
treballar sempre amb els mateixos actors i actrius considerats fetitxes del seu cinema:
Max von Sydow, Bibi Andersson, Ingrid Thulin, Gunnar Björnstrand, Gunnel
Lindblom, Harriet Andersson, Liv Ullman i Erland Josephson sobre tot.